TÁR
La Cinquena de Mahler no és una simfonia qualsevol. És una obra de transformació, de pas del dol a una llum duríssima, amb un Adagietto que tothom associa a l’amor, a la reconciliació, però que només té sentit després de la marxa fúnebre inicial. Que ella no la pugui dirigir fa que la seva trajectòria quedi sense resolució, sense aquell “retorn a la llum” que simbòlicament tancaria el cercle.
i el que més m agrada es que la última sinfonia de mahler que li faltava enregistrar i dirigir que era la cinquena no la va poder fer, per tant és com que ha deixat inacabada la seva trajectoria com a directora prestigiosa per molt poc que li faltava. Així és com es sent ella, incomplerta.
El món no li ha tret la música directament, (i això es mostra en el cruel i fred final) només li ha tret la oportunitat de viure-la com ella volia.