Joan Grau

No s'entén que Denis Villeneuve deixés de fer thrillers dramàtics. Una vegada més: una història freda, pessimista, molt humana, on el que més parla és l'expressió dels personatges. L'emblema de l'obra és el seu silenci. Per mi, perfecte, la vulnerabilitat i la tragèdia es noten molt més. La producció és espectacular. Els primers plans ho són tot. Totes les seqüències rellevants tenen un gran impacte en l'espectador, és de gran mèrit transmetre d'aquesta manera. L'escena final és increïble, impresiona com amb tanta senzillesa pot ser tan forta. Aquest estil és marca de la casa del director, pocs dominen tant el gènere com ell.

Sincerament, m'ha deixat una mica igual. La pel·lícula té uns missatges interessants, i la producció és molt bona tenint en compte l'any en què es va fer, però senzillament és un thriller que no m'ha captivat. Una aparença íntegrament gòtica, l'ambientació fosca conjuga molt bé amb el caràcter de la trama i la figura de l'antagonista. Repeteixo, el que intenta transmetre la narrativa em sembla encertat i crec que està molt ben introduït a la història. Suposo que estic acostumat a obres més modernes, amb narratives més matisades i muntatges espectaculars, i, per això, una que busca específicament il·lustrar un relat moral com aquesta se'm queda curta. Potser la torno a veure d'aquí 20 anys i m'encanta, igual és una qüestió de maduresa, qui sap.

Que l'escena del minut 6 seria la millor en la gran majoria de pel·lícules, ja deixa veure des del principi què és Interstellar. És molt complicat fer una obra tan bona, és molt molt molt complicat. És nostàlgica, és emocionant, és angoixant, és trista, és emotiva. És increïble com un conflicte sobre física quàntica i la relativitat pot enganxar tant un espectador estàndard. L'emoció que transmet durant tota la narrativa fa que no puguis deixar de mirar-la. El final és meravellós, mira que el transcurs és excel·lent, però el final ho remata. El monòleg de Murph amb la música de fons i el volum elevat... La trama és un 10, sense discussió. El desplegament de mitjans de Nolan és brutal. La bellesa visual durant tot el film és única, tota la producció és magistral, però la dels dos planetes és superlativa, és per exposar-ho en un museu. Hi ha pel·lícules amb els millors muntatges i producció, i pel·lícules amb les millors històries. Interstellar està a les dues llistes. Sembla que no tot pot ser tan perfecte, però llavors arriba Hans Zimmer. La seva banda sonora és màgica i eleva el film a l'Olimp del cinema. És curiós com el director sempre utilitza el mateix conflicte: un home que vol tornar a casa. I sempre li surt bé. Christopher Nolan és el màxim representant de la cinematografia moderna, i no agraïm suficient la feina que fa i les experiències que ens ofereix.

Heroisme, epicitat i amor es fonen en un personatge. Nolan és molt seu, i torna a exhibir el seu estil argumental. No és només una pel·lícula d'aventura i acció, va més enllà. Christopher, sense deixar de banda el dinamisme i els capítols més èpics, ens mostra una faceta molt més humana del protagonista (un clàssic seu). L'Odissea és una història d'amor, de l'amor d'Odisseu per la seva pàtria i la seva família. Alhora, també ensenya un tret característic en narratives bèliques: la reflexió i desenvolupament posterior del personatge cap a l'arrepentiment i la sensibilització. Com ja he dit, Nolan deixa empremta per la seva manera de portar la trama. Tot i així, el naturalisme i el realisme en l'ambientació fa que la producció no deixi tanta marca. Igual que la música, que per mi és el més fluix del film. La mirada general es centra en Matt Damon i Anne Hathaway pels seus recorreguts, però quin tros d'actor és Robert Pattinson. En conclusió, no és la millor pel·lícula de Christopher Nolan, però és una obra magnífica, una sort haver-la pogut viure al cine.