Interstellar

Que l'escena del minut 6 seria la millor en la gran majoria de pel·lícules, ja deixa veure des del principi què és Interstellar. És molt complicat fer una obra tan bona, és molt molt molt complicat. És nostàlgica, és emocionant, és angoixant, és trista, és emotiva. És increïble com un conflicte sobre física quàntica i la relativitat pot enganxar tant un espectador estàndard. L'emoció que transmet durant tota la narrativa fa que no puguis deixar de mirar-la. El final és meravellós, mira que el transcurs és excel·lent, però el final ho remata. El monòleg de Murph amb la música de fons i el volum elevat... La trama és un 10, sense discussió. El desplegament de mitjans de Nolan és brutal. La bellesa visual durant tot el film és única, tota la producció és magistral, però la dels dos planetes és superlativa, és per exposar-ho en un museu. Hi ha pel·lícules amb els millors muntatges i producció, i pel·lícules amb les millors històries. Interstellar està a les dues llistes. Sembla que no tot pot ser tan perfecte, però llavors arriba Hans Zimmer. La seva banda sonora és màgica i eleva el film a l'Olimp del cinema. És curiós com el director sempre utilitza el mateix conflicte: un home que vol tornar a casa. I sempre li surt bé. Christopher Nolan és el màxim representant de la cinematografia moderna, i no agraïm suficient la feina que fa i les experiències que ens ofereix.